Text de: Friedrich von Schiller
Original Alemany
Ist der holde Lenz erschienen?
Hat die Erde sich verjüngt?
Die besonnten Hügel grünen,
Und des Eises Rinde springt.
Aus der Ströme blauem Spiegel
Lacht der unbewölkte Zeus,
Milder wehen Zephyrs Flögel,
Augen treibt das junge Reis.
In dem Hain erwachen Lieder.
Und die Oreade spricht:
Deine Blumen kehren wieder,
Deine Tochter kehret nicht.
Ach, wie lang’ ist’s, daß ich walle
Suchend durch der Erde Flur!
Titan, deiner Strahlen alle
Sandt’ ich nach der teuren Spur;
Keiner hat mir noch verkündet
Von dem lieben Angesicht,
Und der Tag, der alles findet,
Die Verlorne fand er nicht,
Hast du, Zeus, sie mir entrissen?
Hat, von ihrem Reiz gerührt,
Zu des Orkus schwarzen Flüssen
Pluto sie hinabgeführt?
Wer wird nach dem düstern Strande
Meines Grames Bote sein?
Ewig stößt der Kahn vom Lande,
Doch nur Schatten nimmt er ein.
Jedem sel’gen Aug’ verschlossen
Bleibt das nächtliche Gefild,
Und so lang der Styx geflossen,
Trug er kein lebendig Bild.
Nieder führen tausend Steige,
Keiner führt zum Tag zurück,
Ihre Tränen bringt kein Zeuge
Vor der bangen Mutter Blick.
Mütter, die aus Pyrrhas Stamme
Sterbliche geboren sind,
Dürfen durch des Grabes Flamme
Folgen dem geliebten Kind;
Nur was Jovis Haus bewohnet,
Nahet nicht dem dunkeln Strand,
Nur die Seligen verschonet,
Parzen, eure strenge Hand.
Stürzt mich in die Nacht der Nächte
Aus des Himmels goldnem Saal!
Ehret nicht der Göttin Rechte,
Ach! sie sind der Mutter Qual!
Wo sie mit dem finstern Gatten
Freudlos thronet, stieg’ ich hin,
Und träte mit den leisen Schatten
Leise vor die Herrscherin.
Ach, ihr Auge, feucht von Zähren,
Sucht umsonst das goldne Licht,
Irret nach entfernten Sphären,
Auf die Mutter fällt es nicht –
Bis die Freude sie entdecket,
Bis sich Brust mit Brust vereint,
Und, zum Mitgefühl erwecket,
Selbst der rauhe Orkus weint.
Eitler Wunsch! Verlorne Klagen!
Ruhig in dem gleichen Gleis
Rollt des Tages sichrer Wagen,
Ewig steht der Schluß des Zeus.
Weg von jenen Finsternissen
Wandt’ er sein beglücktes Haupt;
Einmal in die Nacht gerissen,
Bleibt sie ewig mir geraubt,
Bis des dunkeln Stromes Welle
Von Aurorens Farben glüht,
Iris mitten durch die Hölle
Ihren schönen Bogen zieht.
Ist mir nichts von ihr geblieben?
Nicht ein süß erinnernd Pfand,
Daß die Fernen sich noch lieben,
Keine Spur der teuren Hand?
Knüpfet sich kein Liebesknoten
Zwischen Kind und Mutter an?
Zwischen Lebenden und Toten
Ist kein Bündnis aufgetan?
Nein, nicht ganz ist sie entflohen!
Wir sind nicht ganz getrennt!
Habens uns die ewig Hohen
Eine Sprache doch vergönnt!
Wenn des Frühlings Kinder sterben,
Wenn von Nordes kaltem Hauch
Blatt und Blumen sich entfärben,
Traurig steht der nackte Strauch,
Nehm ich mir das höchste Leben
Aus Vertumnus’ reichem Horn,
Opfernd es dem Styx zu geben,
Mir des Samens goldnes Korn,
Trauernd senk’ ich’s in die Erde’
Leg’ es an des Kindes Herz,
Daß es eine Sprache werde
Meiner Liebe, meinem Schmerz.
Führt der gleiche Tanz der Horen
Freudig nun den Lenz zurück,
Wird das Tote neu geboren
Von der Sonne Lebensblick;
Keime, die dem Auge starben
In der Erde kaltem Schoß,
In das heitre Reich der Farben
Ringen sie sich freudig los.
Wenn der Stamm zum Himmel eilet,
Sucht die Wurzel scheu die Nacht,
Gleich in ihre Pflege teilet
Sich des Styx, des Athers Macht.
Halb berühren sie der Toten,
Halb der Lebenden Gebiet –
Ach, sie sind mir teure Boten,
Süße Stimmen vom Cocyt!
Hält er gleich sie selbst verschlossen
In dem schauervollen Schlund,
Aus des Frühlings jungen Sproßen
Redet mir der holde Mund;
Daß auch fern vom goldnen Tage,
Wo die Schatten traurig ziehn,
Liebend noch der Busen schlage,
Zärtlich noch die Herzen glühn.
O, so laßt euch froh begrüßen,
Kinder der verjüngten Au,
Euer Kelch soll überfließen
Von des Nektars reinstem Tau.
Tauchen will ich euch in Strahlen,
Mit der Iris schönstem Licht
Will ich eure Blätter malen
Gleich Aurorens Angesicht.
In des Lenzes heiterm Glanze
Lese jede zarte Brust,
In des Herbstes welkem Kranze
Meinen Schmerz und meine Lust.
Traducció al Català
Ha vingut l’encisadora primavera?
S’ha rejovenit la terra?
Els tossals assolellats verdegen
i la crosta de gel s’esquerda.
En el blau mirall dels rius,
Zeus somriu sense núvols,
les ales del Zèfir baten més suaument,
els nous rebrolls treuen gemes.
Cants es desperten en el boscatge.
I l’Orèada diu:
tornen les teves flors
però no pas la teva filla.
Ai, quant de temps fa que erro
cercant per la terra!
Tità, tots els teus llamps
els he enviat darrere el preciós rastre;
ningú encara m’ha donat cap notícia
del rostre estimat,
i el dia, que tot ho troba,
no ha pogut trobar la que ha desaparegut.
Zeus, no me l’has pas arrabassat?
Potser Plutó, corprès per els seus encants,
se l’ha emportat
vers els negres rius d’Orc?
Devers els tenebrosos ribatges, qui serà
el missatger de la meva aflicció?
Eternament, la barca deixa la riba
però només recull ombres.
Els camps de la nit romanen tancats
per a tots els benaurats ulls
i per més que l’Estix ha fluït,
no ha dut cap imatge vivent.
Milers de viaranys porten allà baix
i cap d’ells torna a la llum del dia,
cap testimoni duu les seves llàgrimes
a l’esguard de la mare angoixada.
Les mares, de la nissaga de Pirra,
nascudes immortals,
poden seguir els seus infants estimats,
a través de les flames de la tomba;
només qui viu a la casa de Júpiter,
es pot acostar al tenebrós ribatge,
Parques, només els difunts defugen
les vostres severes mans.
Llanceu-me dins la nit de les nits
des de les daurades estances del cel!
No respecteu pas els privilegis de la deessa,
ai, ells són els turments d’una mare!
Allà on ella, amb el seu sinistre espòs,
regna sense gaubança, jo hi davallaré
i, junt amb les ombres silencioses, m’acostaré
davant la sobirana sense fer fressa.
Ai, els seus ulls plens de llàgrimes,
cerquen debades la daurada llum,
erren vers ambients llunyans,
però no veuen la seva mare –
fins que ella descobreix la joia,
fins que llurs pits s’uneixen
i, colpit per la compassió,
àdhuc el rude Orc plora.
Fútil desig! Planys perduts!
Impertorbable, sempre en el mateix curs,
circula el ferm carruatge del dia,
la resolució de Zeus es manté per sempre.
Lluny d’aquells foscos reialmes,
ha girat el seu venturós cap,
un cop arrossegada vers la nit,
ella em serà presa per sempre,
fins que les onades del fosc corrent
resplendeixin amb els colors de l’Aurora
i que Iris, enmig de l’infern,
tesi el seu formós arc.
D’ella, no m’ha restat res?
Ni tan sols una dolça penyora de recordança
i que tot i ser lluny ens estimem encara,
cap rastre de la seva estimada mà?
No resta cap lligam d’amor
entre la filla i la mare?
No hi ha cap connexió
entre els vius i els morts?
No, ella no m’ha pas abandonat del tot!
No estem completament separades!
Els déus eterns ens han tanmateix
concedit una paraula!
Quan els fills de la primavera moren,
quan, per la freda alenada del nord,
les fulles i les flors perden el color
i trist resta l’arbust nu,
jo prenc la vida més elevada
de l’abundós corn de Vertumne,
per donar-la com ofrena a l’Estix,
els daurats grans de blat
els sembro a la terra,
els poso al cor de la meva filla
per què esdevinguin una paraula
del meu amor, del meu dolor.
Ara la mateixa dansa de les Hores,
joiosament, fa retornar la primavera,
reneix tot el que era mort
sota l’esguard vivificant del sol;
les llavors que semblaven mortes
en el fred ventre de la terra,
broten alegrament vers
el bell reialme dels colors.
Quan la tija s’apressa vers el cel,
l’arrel, tremolosa, cerca la nit
i així comparteixen en llurs comeses
el poder d’Estix i el de l’Èter.
La seva meitat rau en el domini
dels morts i l’altra en el dels vius –
ai, per a mi elles són les valuoses missatgeres,
les dolces veus del Cocit!
Per bé que ell la mantingui captiva
a l’horrible abisme,
des dels joves brots de primavera,
em parla la seva veu encisadora;
encara que lluny dels dies daurats,
allà on tristament passen les ombres,
el seu cor batega ple d’amor
i brilla encara tendrament.
Oh, deixeu que us saludi alegrament
fills de les prades rejovenides,
el vostre calze ha de vessar
del puríssim nèctar de la rosada.
Us vull amarar amb els raigs
de la més formosa llum d’Iris,
vull pintar les vostres fulles
com el rostre d’Aurora.
En el joiós esclat de la primavera
i en la marcida garlanda de la tardor,
tots els cors tendres podran llegir
el meu goig i el meu dolor.
Per escoltar la cançó aneu a l’enllaç:
https://www.youtube.com/watch?v=cImiZSmew2Y