“Songs of Travel / Cançons de viatge. No. 7: Whither must I wander? / On haig d’anar?” (Ralph Vaughan Williams)

casa abandonada

Text de: Robert Louis Stevenson

Original Anglès

Home no more home to me, whither must I wander?
Hunger my driver, I go where I must.
Cold blows the winter wind over hill and heather:
Thick drives the rain and my roof is in the dust.
Loved of wise men was the shade of my roof-tree,
The true word of welcome was spoken in the door –
Dear days of old with the faces in the firelight,
Kind folks of old, you come again no more.

Home was home then, my dear, full of kindly faces,
Home was home then, my dear, happy for the child.
Fire and the windows bright glittered on the moorland;
Song, tuneful song, built a palace in the wild.
Now when day dawns on the brow of the moorland,
Lone stands the house, and the chimney-stone is cold.
Lone let it stand, now the friends are all departed,
The kind hearts, the true hearts, that loved the place of old.

Spring shall come, come again, calling up the moorfowl,
Spring shall bring the sun and rain, bring the bees and flowers;
Red shall the heather bloom over hill and valley,
Soft flow the stream through the even-flowing hours.
Fair the day shine as it shone on my childhood –
Fair shine the day on the house with open door;
Birds come and cry there and twitter in the chimney –
But I go for ever and come again no more.

Traducció al Català

La casa ja no és una llar per a mi. On haig d’anar?
Amb la fam com guiatge, aniré on cal que vagi.
Fred bufa el vent d’hivern damunt brucs i tossals:
copiosa cau la pluja i la meva teulada està feta pols.
Preuada pels homes il•lustres era l’ombra de la meva porxada,
una sincera paraula de benvinguda s’enunciava a la porta,
dies estimats d’antany de cara al foc de la llar,
bona gent de temps passats que mai més tornaran.

Estimada, en aquell temps la casa era una llar, plena de cares amables,
una llar veritable, estimada, feliç per als infants.
El foc i la llum de les finestres lluentejaven damunt l’ermàs;
cançons, cançons melodioses, bastien un palau al baterell.
Ara, quan apunta el dia al marge de l’ermàs,
la casa està solitària i freda la pedra de la xemeneia.
Deixa que resti sola ara que tots els amics han marxat,
aquells cors gentils i fidels que temps ha, aquest lloc estimaren.

La primavera tornarà, tornarà de nou, fent venir les aus a l’ermàs,
la primavera portarà sol i pluja, abelles i flors;
vermell florirà el bruc arreu a valls i tossals,
suaument correrà el rierol entre les hores calmes.
Esplèndid llueix el dia com ho feia a la meva infantesa,
esplèndid llueix el dia a la casa amb les portes obertes;
allà criden i piulen els ocells a la xemeneia,
però jo me’n vaig per sempre i no tornaré mai més.

 

Per escoltar la cançó aneu a l’enllaç:

https://www.youtube.com/watch?v=PPerTOsVCBg

 

Etiquetes:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: