“Anbetung / Adoració” op. 36 no. 4 (Richard Strauss)

palmera

 

Text de: Friedrich Rückert

Original Alemany

Die Liebste steht mir vor den Gedanken, wie schön, o wie schön!
Daß mir betäubt die Sinne wanken, wie schön, o wie schön!
Sie hat mit Mienen mich angelächelt, wie hold, o wie hold,
Daß durch das Herz mir die Strahlen schwanken, wie schön, o wie schön!
Die hellen Fluren der Rosenwange, sie winken zur Lust,
Und dunkel flattern die Lockenranken, wie schön, o wie schön!
Des Aug’s Narzissen, wie lieblich, wann sie erwachen im Tau,
Und wann sie trunken in Schlummer sanken, wie schön, o wie schön!
Die Palm’ aus Eden, die ich in Träumen wie lange gesucht,
Hab’ ich gefunden im Wuchs, dem schlanken, wie schön, o wie schön!
Der Quell des Lebens, dem ich gedurstet, er hat mich gelabt,
Als meine Lippen aus deinen tranken, wie schön, o wie schön!
Des Geistes Hoffen, der Seele Wähnen, dein Traum, Phantasie,
Ist hier getreten in Körperschranken, wie schön, o wie schön!
Des Frühlings Blumen, des Himmels Sterne, du bringst sie im Kranz
Mir dar vereinigt, wie soll ich danken? Wie schön, o wie schön!
Die höchste Schönheit halt’ ich in deiner gedrückt an mein Herz;
Es muß erliegen, es muß erkranken, wie schön, o wie schön!
Du stirbst, o Freimund, und dich zu Grabe zu tragen, o sieh’,
Wie sich die Rosen mit Lilien zanken, wie schön, o wie schön!

Traducció al Català

La meva estimada presideix els meus pensaments, que bé, oh que bé!
I així els meus sentits atordits titubegen, que bé, oh que bé!
Amb bon semblant, ella m’ha somrigut, que encisador, oh que encisador!
De forma que els raigs vibren a través del meu cor, que bé, oh que bé!
Els camps resplendents de les seves galtes roses conviden al delit,
i fosc, ondeja el circell dels seus rínxols, que bonic, oh que bonic!
Que formosos són els narcisos dels seus ulls quan es desperten en la rosada,
i quan, emboirats, cauen en un son lleuger, que bonic, oh que bonic!
La palmera de l’Edèn que jo he cercat tant de temps,
l’he trobada en la seva esvelta figura, que bé, oh que bé!
La font de vida, de la que estava assedegat, m’ha refrescat
quan els meus llavis han begut dels teus, que bé, oh que bé!
Les esperances de l’esperit, les il•lusions de l’ànima, el teu somni, fantasia,
han aparegut en forma humana, que bé, oh que bé!
Les flors de primavera, les estrelles del cel, me les portes totes juntes
en corona, com tu puc agrair? Que bonic, oh que bonic!
La teva superior bellesa, la guardo impresa al meu cor;
ha de sucumbir, ha d’emmalaltir, que bonic, oh que bonic!
Tu mors, oh Freimund (1), i al portar-te a la tomba, oh, mira
com les roses es barallen amb els lliris, que bonic, oh que bonic!
(1) “Freimund” era el pseudònim utilitzat per Friedrich Rückert.

 

Per escoltar la cançó aneu a l’enllaç:

https://www.youtube.com/watch?v=LJgThg3qy8k

 

 

Anuncis

Etiquetes:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: